Què
et va unir amb la Penya? Quina és la teua història?
Els
meus inicis a la Penya són en categoria infantil, jo jugava al club
del meu poble, el CB Vilassar de Mar, i recordo que van venir al
poble a buscar-me per fitxar. Recordo que va venir en Miquel Nolis i
jo no ho vaig dubtar ni un moment.
A
partir d’aquell moment, vaig anar cremant etapes en totes les
categories de formació fins arribar al sènior on vaig jugar amb el
vinculat, el Sant Josep, i l’últim any amb el Sènior B i
entrenant cada dia amb el primer equip, on vaig debutar a ACB.
Com
a jugador verdinegre vas compartir vestuari amb grandíssims
jugadors, vas ser membre d’un junior amb molt de renom… Qui et va
impactar més durant la teua carrera?
Durant
la meva etapa a la penya vaig tenir la sort de jugar amb companys que
després han estat referents del nostre bàsquet. Potser
per compartir posició en Raül Lopez és el jugador amb qui més he
aprés, durant els entrenaments i després competint.
I
ja que estem, qui ha estat el jugador que més ràbia li tenies?
La
veritat es que ràbia no n’he tingut mai a ningún jugador. N’hi
ha més o menys competitius i això fa que puguin ser un pèl més
agressius però és part del joc.
Quin
és el record que millor guardes de la teua etapa a la Penya?
Records
n’hi ha molts, possiblement n’hi ha 2 que destaquen: el Campionat
d’Espanya que guanyem amb el cadet a Màlaga seria el primer i els meus partits amb el primer equip a ACB el segon.
Una
vegada vas abandonar el Joventut vas continuar jugant amb altres
equips. Contans un poc com va ser la teua trajectòria.
Vaig
sortir de la Penya l’any 2001 i vaig fitxar pel Gandia a la LEB 2
d’aquells moments. Vaig estar uns anys per la categoria en
diferents equips (Aracena on vam guanyar Copa i vam pujar de
categoria, Santa Coloma….).
El
meu genoll no va aguantar gaire més i vaig tenir l’oportunitat
d’agafar una bona oferta laboral que va fer que el bàsquet passés
a ser un hobby, tot i que no el vaig deixar, jugant a la lliga EBA
(Granollers, Mataró) uns anys i després amb els amics en les
categories inferiors del bàsquet català (Cabrera Reds).
Pel
que he llegit buscant per la web, una molt bona oferta laboral i
problemes físics et van apartar de la pràctica professional. Quina
posició va passar a ocupar el bàsquet a la teua vida? Mai vas
pensar en tornar a calçar-te les botes?
És
el que comento, els problemes físics et deixen molt tocat i jo no
podia ni caminar al acabar els partits. Per tant el bàsquet passà
a ser un hobby. He estat jugant fins l’any passat amb els amics,
gaudint igualment, ja que a qui ens agrada aquest esport, tant es la
categoria, el que compta es jugar-hi.
I
ja, acostant-nos al final d’aquesta mini-entrevista volia que ens
comentares com vius la situació actual de la Penya. Després
d’aquella quasi-desaparició del club es va tirar de garra i
passió, treballant a un nivel excel.lent, cosa que s’ha traduït
en una grandíssima temporada 18/19 (semifinalistes de Copa i quarts
en la classificació en aquests moments). Com penses que acabarà
aquesta temporada?
La
veritat és
que la Penya no pot estar millor aquest any.
L’arribada
del Carles
Duran va
fer que la dinàmica de l’equip de l’any passat fes un gir
complet: ara juguen un bàsquet divertit, es veu que disfruten a la
pista i això es mèrit del conjunt que ha cregut en la filosofia del
Carles.
Els
fitxatges han estat encertats i la renovació del Nico Laprovittola
un pas per poder competir amb els millors.
Ara
queda rematar la temporada entrant a Playoffs si es possible, i un
cop dins, competir i disfrutar.
