Com
acostume a començar cada entrevista: què et va unir amb la Penya?
Quina és la teua història?
En
primer lloc s´ha de dir que soc nascut a Badalona, molts dels meus
amics d´infància anaven a fer gimnàs al Pavelló de la Plana on
jugava el primer equip del Joventut. Jo vaig comencar a jugar al
ROSER de Barcelona perquè el meu col.legi era a prop i el meu pare
em va dir d´anar a fer una prova als juvenils del Joventut. A més
de fer la prova vaig anar a veure el primer equip.
La veritat és que
vaig quedar flipant, era l´època de la primera Lliga amb l´esponsor
KALSO. Em van fitxar i vaig estar 5 anys: dos de juvenil i tres de
junior. L’última vaig
ser el capità d´un junior de molt de nivell. Durant les meves
últimes dues temporades anava amb el primer equip als entrenaments i
a desplacaments. Com et pots imaginar compartir vestuari amb el Nino,
Lluis, Guifre Gol, Oleart, Narcis i Enric Margall, Alfonso amb
Kucharski d´entrenador ha sigut, i encara ara és, el MÀXIM!!
A mi
personalment em queda un poc lluny però tú vas ser jugador de la
Penya als setanta, amb grandíssims noms del club com és el de Nino
Buscató o els Margall. Qui et va impactar més durant la teua
carrera com a jugador?
Efectivament
tant en Lluis com el Nino a més van ser entrenadors dels juniors. Ho
sigui vaig ser alumne i company dels dos!! Un gran honor. Amb els
jugadors aquells tenim molta amistat.
I ja
que estem, hi havia cap jugador amb qui tenies una major rivalitat?
A
nivell del primer equip no cap cap dubte que el màxim rival era el
Real Madrid, concretament un extraordinari jugador com l´Emiliano.
Però a nivell personal d´aquella rivalitat pel que sé només queda
una gran amistat.
Quin
és el record que millor guardes de la teua etapa a la Penya?
La veritat és que tinc moltíssims bons records pero possiblement el
fet d’assistir convidat junt amb un altre Junior (Roger Sampere) a
la final de Copa de 1970 a Lleó. També he de dir que
desgraciadament tinc un record molt trist com és la mort en accident
de cotxe de l’entrenador del junior de la Penya Ramon Pericay. Jo
tambe anava amb el cotxe quan es va produir l´accident, de segur que
és el record més trist que tinc.
Una
vegada vas acabar la teua carrera professional, vas encapçalar un
projecte que pot ser va marcar el devenir del club durant els 80 i
90: l’Escola de Bàsquet de la Penya. Podries contar-nos un poc
més?
L´any
1981, la Penya em va oferir portar la seva Escola de Bàsquet i fer
els campus verd i negres. El meu precedent a l´escola va ser en
Joanet Canals i vaig intentar seguir el seu camí (treballar molt la
tècnica individual). S´ha de dir que vaig tenir la sort de tenir
uns directius mooolt competents (Carles Sagues, Xavier Rojas, Fidel
Gomez, Jaume Gil). Van ser 17 temporades en els quals vam creixer a
diferents instal.lacions: La Nau, La Plana, Ausias March i finalment
a l’OLímpic. Això es compaginava amb els Campus d´Estiu i
Setmana Santa. També organitzatven Operacions Alcada per tal de
captar jugadors per els nostres equips.
Per
les teues mans han passat infinitat de jugadors i jugadores i, amb
una grandíssima ètica de treball, aconsegueixes traure el seu màxim
rendiment. Aquest model d’escola el vas portar a la Creu Alta de
Sabadell, on encara continues com a director. Quina és la teua
filosofia, què creus és més important a l’hora d’ensenyar
bàsquet?
Estic
segur que a banda dels jugadors que després han sigut professionals,
tinc l´orgull de dir (i és el que més m´agrada) que la majoria de
gent que va estar a l´Escola de Bàsquet continua tenint un record
molt agradable del seu pas. Encara la grada de l´Olímpic continua
tenint molts espectadors provinents de l´Escola de Bàsquet. Clar
que no podem deixar de banda el fet que d´aquella època van arribar
a jugar a l´elit bastants jugadors provinents de l´Escola i dels
equips inferiors. No cal dir noms perque son prou coneguts i la
veritat és que van ser molts.
Ara
estic al Creu Alta Bàsquet on hi faig de president, pero la
filosofia es la mateixa: intentar que la gent (entrenadors i jugadors
) es diverteixin, aprenguin i puguen fer relacions personals amb el
temps.
I
ja, acostant-nos al final d’aquesta mini-entrevista volia que ens
comentares com vius la situació actual de la Penya. Després
d’aquella quasi-desaparició del club es va tirar de garra i
passió, treballant a un nivel excel.lent, cosa que s’ha traduït
en una grandíssima temporada 18/19 (semifinalistes de Copa i sexts
en la classificació en aquests moments). Com penses que acabarà
aquesta temporada?
De
moment el que diria a la gent de la Penya és que gaudeixin d´aquesta
temporada. L' equip
directiu ho està fent be i sembla que la part economica esta
solventada.
