Hola
Tomàs, bon dia. Primer de tot volia donar-te les gràcies per
accedir a fer-me aquesta entrevista, és tot un honor per mi. Un
històric del bàsquet verdinegre, juntament amb el teu germà vau
formar una dupla que va dirigir la Penya en la seua època gloriosa.
Amb el teu germà Rafael ja donant guerra al primer equip desde ben
jove, tú vas arrivar uns anys més tard. Com van ser els teus
primers passos al Joventut?
Comencen a l’any 82, quan entre a l’infantil del Joventut de
Badalona i, a poc a poc, vaig anar pujant de categoria en categoria,
formant part també de les respectives seleccions espanyoles. Va ser
amb 17 anys quan vaig començar a entrenar amb el primer equip,
arrivant a anar a la final de Grenoble de l’any 87. A partir
d’aquest moment, vaig anar agafant dinàmica de primer equip fins a
que em van fer part de la primera plantilla.
Eixa època daurada va ser plena de títols: des d’una Korac al 90,
passant pel bicampeonat de lliga del 91 i 92 i tancant amb la glòria
europea al 94 a Tel Aviv, després d’haver estat a milèsimes dos
anys enrere. Supose que no sols de títols viu un esportista de
primer nivell, tot i així de la gran importància que tenen, així
que m’agradaria preguntar-te per els teus millors records a la
Penya.
Estic d’acord amb tú que els títols no són l’únic, però si
que és cert que si a banda de manternir-te uns anys a l’èlit
guanyes algún títol a nivell d’equip, la teua carrera esportiva
ganya “empaque”. La veritat és que els records més macus que
tinc de la Penya són tota l’etapa juvenil i junior, quan començe
a pujar al primer equip juntament amb una gran fornada de jugadors
com eren Carlos Ruf, Juanan Morales, Dani Pérez, Jordi Pardo, David
Soler,… Aquesta selecció nostra, tot i que alguns d’ells són
una mica majors que jo, vam arrivar al primer equip on ja hi eren el
meu germà Rafel, Jordi Villacampa, Montero, Margall, etc. Tot aquest
periode d’evolució del Joventut de Badalona, on vam passar de ser
un club que desplegava un bàsquet fantàstic però que no era campió
a tenir una hegemonia a l’ACB i arrivar a la glòria europea… Tot
aquest procés, inclús a nivell humà, va ser meravellós,
fantàstic, i un dels meus millors records de la meua carrera
esportiva.
El teu perfil com a jugador va ser un poc revolucionari per l’època,
gràcies a les teues grans condicions físiques: amb 1.84 esmaixaves
que donava gust i inclús vas arrivar a participar en el concurs
d’esmaixades del All Star de Saragossa de la 90/91. Com et
definiries com a jugador? He llegit que la motivació era clau per a
tu, en què pensaves quan jugaves i volies donar el teu 100%?
Per a definir-me a mi mateix com a jugador, podria dir que tenia unes
virtuts tècniques determinades acompanyades per un físic que era
molt explosiu, és cert, i probablement una de les coses que podia
aportar als equips on vaig estar era una gran dosi d’energia. Jo
vaig ser una persona amb molt esperit de treball, de sacrifici, i per
mi era molt important poder sentir-me be donant el màxim. Pot ser
que altres jugadors poderen tenir altres condicions tècniques o
tàctiques però si és cert que el meu empenyo, la meua il.lusió,
passió pel bàsquet i les ganes d’aprendre sempre i entrenar van
fer de mi un jugador que va arrivar a l’èlit i que va poder
disfrutar uns quants anys. Evidentment, dins d’un marc prou
diferent del que veiem ara doncs si que la meua figura va irrompre en
el bàsquet estatal, o inclús europeu, com un tipus de bàsquet prou
diferent. I això em va costar també, tenir-me que adaptar una mica
però en certa forma els meus millors anys van ser aquells on els que
vaig poder desenvolupar tot aquest ritme i explosivitat dins de meu
joc.
Al 1996 vas deixar la Penya, fitxant per Unicaja, i després van
venir altres equips com Granada, Gijón i Girona a l’ACB, i altres
d’internacionals, com són Benetton, Panellinios i, finalment,
Benfica. Com va ser l’experiència ja lluny de la Penya i de
Badalona?
Realment, quan vaig deixar la Penya a l’any 96 em vaig anar a
l’Unicaja de Màlaga amb un contracte de dos anys: el primer any no
va ser fàcil, per primera vegada vaig tenir rotures de fibres a les
cames i amb altres aspectes tampoc em sentia còmode. Podria dir-te
que vaig marxar de Badalona sense desitjar-ho i probablement això em
va afectar una miqueta com a jugador, tot i que aquell any vaig
tornar a la Selecció Espanyola al Campionat d’Europa que es va fer
a Badalona. La següent temporada no va anar massa be, vaig marxar a
meitat temporada a Granada amb Pedro Martínez i d’allà, amb un
mes i mitg a Menorca pel mitg a la LEB, l’Obradovic em va tornar a
fitxar per a la Benetton de Treviso. Realment, a Treviso, pense que
torne a recuperar una de les meues millors versions, junt amb
el primer any a Gijón, i si que podria dir que lluny de la Penya el
club on més m’he sentit el Tomàs de sempre, a casa i com si
portés tota una vida, va ser a Treviso, a la Benetton de Treviso. Va
ser un any formidable a nivell humà, a nivell esportiu, personal i
col.lectiu també, amb l’Obradovic i després amb companys com el
Henry Williams, Rebraca, Marcelo Nicola, Ricardo Pittis, etc. Era un
equip que vam tenir molt bona química, síntonia, i vaig ser molt
mot molt feliç.
Una vegada penjades les botes has fet pinets com a comentarista
(Menorca i Alacant), al mateix temps que t’encarregues d’organitzar
activitats formatives, conferències, formació, etc. Com és la vida
fora de les pistes? Com de lligat continues amb el bàsquet?
Amb el bàsquet, des que vaig deixar-ho, he estat sempre lligat,
sempre mirant i tractant de focalitzar en tot el que és la branca de la
formació amb gent jove, que és el meu hàbitat. Aquest és el perfil que
m’agrada i on crec que puc aportar més coses. En aquestes etapes
és important no només pensar en el que podem aportar tècnica o
tàcticament, si no tambè a nivell de formació i humà. La veritat
és que em fa molt feliç.
I ja per finalitzar, donar-te les gràcies de nou per haver-nos
contat un poc sobre la teua experiència i ja com a última pregunta:
com has vist la Penya aquest any?
Segurament, la visió que jo tinga de la Penya no difereix molt de la
generalitzada: un equip que ha fet un bàsquet, parlo esportivament,
molt brillant; i no només parlant del Laprovittola i el seu MVP,
sent jugador clau aquesta temporada en ACB, sino també per altres
jugadors que han rendit molt i molt be, jugadors de la casa i
estrangers. S’ha pogut aconseguir desenvolupar un joc molt semblant
al que sempre esperem de la Penya, un joc amb ritme i alegria, amb
una certa dosi de naturalitat… La veritat és que ens ha alegrat a
tots moltíssim veure aquesta Penya.
ENTREVISTA COMPLETA (AUDIO):
